Per l'home més estimat de la república independent de casa nostra i altres voltades .
M’agradaria començar aquest escrit (o més aviat hauria de dir que no se per on començar, així que començaré…) agraint a tots els que d’una manera o altre heu estat al seu costat, encara que lluny a vegades, per el suport, la companyia i l’amor incondicional que s’ha respirat, sobretot en l’últim any de la seva vida.
Agrair als més lluitadors el fet d’ensenyar-nos a no perdre l’energia ni la força per a seguir intentant, per a seguir buscant el miracle, per creure en la vida i lluitar per ella fins l’últim alé.
Aquí he de posar-hi un nom propi, perquè aquestes línees són també per l’home que ens va regalar un any més de somnis. Tothom va dir “No hi ha res més a fer”, “Això és el final”... mai oblidaré el que vaig sentir, la pell estarrufada, sentint les paraules d’en Joan “Oi que no ha deixat de respirar? Doncs endavant, jo ho intento!” Una porta oberta, que ens ha regalat aquest últim any!
El nostre Boris, el Toni, l’estimat Vidal que sabia esbroncar-te d’una manera tan brillant que un girava cua sense tenir gaire clar si allò havia estat en serio, si era broma, si havia de fer allò que li acabava de dir o tot el contrari.
És el meu pare...Aquell al qui li demanava un favor i abans d’acabar la frase ja em deia que No!, mentre m’allargava la ma. perquè era “chinchón” de mena però una meravellosa persona. Era senzillament genial.
Tots els que l’hem conegut hem gaudit del seu fabulós sentit de l’humor. Ens ha fet riure i ens ha fet estimar-lo fins l’infinit. Només l’havies de veure ballar i ja t’enamorava de tant que et feia riure.
A veure, que també ens ha fet rabiar! Però per sobre de totes les coses va treballar l’amor. L’amor per les persones que l’envoltaven, l’amor per la seva filla i fillastres, la Maria Anna, la Maria Carolina i la Maria Sílvia, i el gran repte amorós digne del National Geographic amb el seu fillastre, el TT, un repte de mascles però en definitiva sempre amb amor i respecte. I les seves netes, que per culpa seva jo ara les anomeno pel nom de Maria Mia i Maria Clàudia. I és l’amor el que ha fet que la Claudieta als 16 mesos hagi après a dir AVI just abans que marxés. Aviiii, Aviii.
També l’amor que hi va posar a la seva feina i als seus companys. M’han fet somriure alguns comentaris com “Yo de Coam sigo el método Vidal” o “Es que Vidal ha creado escuela”. I de ben segur que el seguirem tenint per la Plataforma durant molt de temps cuidant que tot funcioni com cal,i més ara que deu tenir una visió nova, amplia, oberta i espectacular de tot plegat.
Als seus amics, amics, superamics, que han caminat junts des de ben jovenets. Que no tinc paraules pel que m’han fet sentir, sempre junts, sempre plegats, sempre tots al mateix ritme. Bé, i després està el Carmona, però no tinc prou folis ni prou temps, així que d’ell en parlem un altre dia.
En definitiva, l'amor... que de segur ara deu estar flipant al obrir la porta d'aquest local i les tones d'amor que li han caigut a sobre.. Tirat pel terra deu estar, estabornit d'amor tot ell.
En definitiva, l'amor... que de segur ara deu estar flipant al obrir la porta d'aquest local i les tones d'amor que li han caigut a sobre.. Tirat pel terra deu estar, estabornit d'amor tot ell.
I em sap greu no haver tingut prou temps per parlar de tots vosaltres, de la família, dels seus germans, del seu pare, dels seus altres germans que abans van ser germans del meu altre pare, perquè nosaltres hem tingut la sort de tenir-ne dos de pares.
I em queda el més gros, ma mare. No es pot parlar d’ell sense parlar d’ella. No es pot parlar d’ella sense parlar d’ell. La dona que ha fet possible tot plegat. La dona que va oferir de bon grat al seu company les 24 hores del seu dia a dia durant tot aquest any, sense queixa, sense plors, només aportant força, esperança, amor profund, incondicional i absolut. Ella animant a tothom, ella fent-se aire per ell. T’estimo mama.
T’estimo Boris.... molt.
